Publicitat i informació

El consell d’administració i editorial del diari Ara ha decidit no admetre la publicitat institucional de la Generalitat de Catalunya de foment a la participació en el referèndum de l’1 d’octubre. Segons els seus gestors,  “protegir el diari, és a dir, la informació i l’opinió, passa per davant, ara mateix, de la publicitat” i mantenen que “el compromís periodístic i amb la llibertat d’expressió i opinió és insubornable.”

Aquesta decisió ha encès el debat a les xarxes socials i ha dividit el seus lectors. D’una banda, hi ha aquells que senten que el diari ha traït els seus principis i manifesten que el deixaran de llegir. D’altra banda, hi ha lectors que demanen que se segueixi fent confiança a la capçalera amb l’argument que es perdria molt més si el diari hagués de tancar. Es tracta d’un debat marcat pel suport a una determinada estratègia política; sobre si és millor negar-se a acceptar les pressions, la desobediència, o si s’ha de ser flexible per intentar fer front a la tempesta, la resiliència.

Tanmateix, aquest plantejament amaga un altre debat, no menys interessant, sobre la funció social dels mitjans de comunicació. “Informant i opinant és la manera com una capçalera és útil a la societat”, afirmen des de l’Ara. Efectivament, però no només. Els mitjans de comunicació a les societats occidentals avançades són, principalment, institucions de mediació. La seva funció social passa, com ja va escriure fa uns quants anys el gran Héctor Borrat, per la gestió de la influència i el lucre d’altres institucions, mitjançant la informació però també la publicitat. Si un mitjà de comunicació no pot resistir les pressions d’altres actors socials a la seva línia informativa o estratègia comercial, per motius econòmics o polítics, perd la seva capacitat de mediació. Així com també ho fa quan voluntàriament no permet la pluralitat informativa o publicitària.

La separació de llibertat d’informació i de llibertat publicitària és enganyosa, perquè les dues són els fonaments de la capacitat mediadora dels mitjans. Si qualsevol de les dues no es pot exercir, aquests deixen de ser útils socialment.

Anuncis

En record de la Muriel Casals

He tingut la gran sort de compartir uns anys de complicitats amb la Muriel dins de l’Opinió Catalana. En un grup on es trobaven els grans referents actuals del sobiranisme, abrandats i rotunds, la Muriel era la frescor persistent de la rosada. Quan creies que tot estava dit, que no hi havia més arguments, parlava la Muriel i t’adonaves que no, que encara quedava més, que era possible un nou camí que ningú no havia vist…

Ha marxat un dels grans i no sé si ho sabrem veure. Gran des de l’humilitat i el respecte a la diversitat. Una dona que creia en l’entesa transversal per assolir la plena sobirania.
Intel·ligent, afable, atractiva i ferma. Et trobaré a faltar… Em sembla que, com a país, ja ens pesa massa que no hi siguis…

Voluntat i democràcia

Ja fa unes quantes setmanes que dic, a tothom que té prou paciència per escoltar, que el meu pronòstic pel 27S és que estem molt a prop d’una majoria absoluta de Junts pel Sí en escons i una majoria absoluta en vots amb la suma de la CUP. A més, una alta participació serà molt positiva, tant per legitimar els resultats com per afavorir l’independentisme, en contra del que diuen des de C’s. Perquè tinc clar que no hi ha tants indecisos com ens diuen i que aquests es corresponen a aquells que ara no volen expressar la seva opinió a una enquesta.

Però un detall important: aquests darrers no són la ‘majoria silenciosa’ de la que parlen PP, Ciutadans i, fins i tot, alguns de CSQP. Els ‘silenciosos’ són, principalment, independentistes. Per què? Perquè a Catalunya, en contra del que diu l’unionisme, allò que ha fet vergonya, allò que no hem volgut dir mai per por a ofendre, per por a perdre algun amic, per l’ara famós ‘seny’, perquè som educats, per por a perdre un negoci (la pela, és la pela) és que volíem marxar d’Espanya… Pel mateix motiu que la majoria de nosaltres canviem del català al castellà quan algún se’ns adreça en aquesta llengua: som gent oberta i que ens considerem ciutadans del món a través de la nostra identitat, com es pot veure en tots els moviments de solidaritat internacional que han estat iniciats i promoguts des del nostre país. En resum, si algú ha format part de l’anomenada espiral del silenci ha estat l’independentisme. Però ara ja no hi por. Hem descobert que, educadament i amb respecte, podem dir que volem marxar.

També crec que el moviment independentista té més present la justícia social i la lluita contra el capitalisme extrem del que diuen les esquerres unionistes. Els darrers comunicats del poder econòmic així ho demostren. Des de la meva socialdemocràcia poc arrauxada no hi ha cap programa que proposi millors alternatives factibles en aquest sentit que l’independentisme.

Aquesta setmana sonaran els canons mediàtics i judicials, segur, com ja ha passat altres vegades. Però aquesta vegada no patiu, la majoria de catalans, fins i tot els unionistes, ja no els escoltem. Davant de la mentida, recomano un somriure. I amb el somriure, cap a la revolta cívica i democràtica del 27S.

Tothom qui em conneix sap que professionalment treballo en dos projectes amb vincles molt forts amb Espanya. I segurament m’agradarà seguir-ho fent encara que siguem independents. Això costa d’entendre allà i, a vegades, també aquí. Però estic fermament convençut que les bones relacions econòmiques i polítiques amb Espanya són fonamentals per a l’existència d’una Catalunya independent, i a l’inrevés.

I si el 27S no l’encerto? I si guanya l’unionisme? Doncs res, a respectar el resultat com sempre hem fet al nostre país i a seguir treballant perque la propera generació pugui fer el canvi. Tanmateix, només desitjo que si l’encerto, la resta de ciutadans del meu país i d’Espanya accepti amb el mateix sentit democràtic la veu del poble. Perquè d’això estem parlant: de la voluntat de ser d’un poble que hauria dit prou.

No he votat mai a Jordi Pujol

No he votat mai a Jordi Pujol. Però em va convidar a sopar a palau una vegada. Jo tenia divuit anys, cabell llarg, mocador de hippie al coll, simpatitzant del Moviment de Defensa de la Terra… Nascut el maig del 68, aprofitava l’avinentesa per carregar contra aquells revolucionaris de saló, deia amb el cap ben alt i la veu ferma, que havien venut principis i país per quatre rals i una ampolla de xampany (encara no en dèiem cava i bevíem semi-sec). Un jesuïta, en Pepe Abizanda, em portava a xerrades per a pares com a exemple de…, bé, com a exemple.

En una d’aquestes xerrades al col·legi de Casp hi havia en Josep Cuní, que llavors encara dirigia El Matí de Catalunya Ràdio. Em va proposar participar a una entrevista conjunta que diferents joves faríem al president Pujol. En aquella entrevista vaig coincidir amb un joveníssim, com jo,Francesc-Marc Álvaro, amb qui després treballaria a la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna. País petit. Recordo que en Cuní va dir-me que la meva pregunta seria la primera: alguna cosa sobre si el català estaria ben representat en els futurs jocs olímpics de Barcelona. Crec recordar que era una pregunta incòmoda, no podia ser d’altra manera. El president va respondre, vàrem anar a publicitat i va aprofitar per demanar que li passessin les preguntes següents. Prou sorpreses.

En acabar l’entrevista va dir per antena que ens convidaria a sopar a palau. No vaig creure en cap moment que ho fes, però m’equivocava. Després d’uns mesos vaig rebre una invitació, la mare em va comprar sabates noves i la tieta pantalons i…corbata. Al sopar hi erem els “entrevistadors” i el Director General de Joventut, el també jesuïta Enric Puig. El referèndum de l’OTAN era a prop i CiU havia donat llibertat de vot als seus seguidors. Molts de nosaltres volíem saber què votaria el president. Ens ho va dir, però ens va demanar que no diguéssim res si algun periodista ens ho preguntava. Crec que ni sota tortura hagués parlat, tan impressionat com estava per la situació, pel personatge, per l’home.

I, malgrat tot, no el vaig votar mai. Però tampoc he consentit mai que l’insultessin. La majoria dels seus crítics no han estat mai a la seva alçada intel·lectual i política. I ara estic trist. Trist perquè al president l’han votat el meu pare, la meva mare, la meva tieta… Trist perquè hi ha qui ho aprofita tot per fer mal al país. Trist perquè no és just que ens faci això, no ara. I també estic enfadat amb ell i el seu entorn. No digueu ara que ja ho sabíeu. Calleu, vergonya us hauria de fer si era així! I enfadat amb qui aprofita per fer llenya de l’arbre caigut. Molt enfadat…

Tanmateix, vull donar les gràcies al president Pujol. Com? S’ha tornat boig? Sí, potser sí, però li vull donar les gràcies per haver-ho dit, encara que tard i malament. Hi ha molts que encara ho han de fer i ja veurem si ho faran. Segur que no li ha estat fàcil.

I, a més, el llegat de Pujol no són només uns diners a Andorra. Ens agradi o no, és també el país que tenim ara. Un país que està il·lusionat, amb ganes d’anar endavant. Endavant nacionalment, però també políticament. Volem renovació i dignitat. I aquesta també és la seva herència. Un país orgullós d’haver estat. I un país que quan es mira al mirall encara està orgullós de ser.