La dieta mediàtica dels joves

És com la cançó de l’enfadós. El consum mediàtic i cultural en català és baix, diuen. I reblen, els joves no consumeixen ni mitjans de comunicació, ni productes culturals en català. El català està en crisi profunda a la comunicació i la cultura, perquè els joves l’estan abandonant.

Res més lluny de la realitat. Segons els resultats obtinguts pel Baròmetre de la Comunicació i la Cultura, els joves fan un consum de mitjans de comunicació i cultura més alt que els adults. La dieta mediàtica total dels joves és lleugerament més alta (6 hores i 42 minuts), però encara és més significativa la distribució de la mateixa. Els mitjans de comunicació i consums culturals preferits pels joves són els videojocs, el cinema, la ràdio musical i la premsa esportiva. I gran  preferència pel consum a través d’internet.

I aquí tenim la clau de la situació. Aquesta nova dieta, radicalment diferent a la dels adults, no és possible fer-la en igualtat d’oportunitats en català i en castellà. L’oferta de videojocs en català és inexistent, la del cinema és minsa, la de la premsa esportiva és voluntariosa i la de la ràdio musical en català malda per diferenciar-se en un mar de freqüències, on l’anglès i el castellà són omnipresents.

És necessària més oferta en català dels productes que interessen als joves. Voler impulsar el consum en català és un esforç necessari. Tanmateix, és dubtosa l’eficàcia d’una estratègia orientada a oferir uns continguts que no interessen al públic a qui van adreçats.

Malgrat el públic objectiu jove és el més desitjat dels mitjans de comunicació i els anunciants, aquests no escolten sovint què demanen. Per tenir audiència potser no cal escoltar gaire. Per tenir ciutadans responsables és imprescindible.

Dieta mediàtica dels Joves 2009

Llengua i consum cultural i mediàtic

Anuncis

Estridències digitals

I comencem aquest bloc, precisament, per no caure en la primera entrada…

S’ha comentat repetidament en molts articles periodístics i treballs de recerca. Les tecnologies de l’anomenada Web 2.0. estan canviant la manera de fer periodisme i, fins i tot, podem parlar de l’existència d’un nou periodisme comunitari, social, participatiu, ciutadà o cívic. En resum, un tipus de periodisme que permet que tothom amb uns mínims coneixements tècnics i unes infraestructures bàsiques pugui donar la seva opinió al món. La construcció de l’opinió publicada deixaria d’estar en mans d’uns pocs. Opinió pública i opinió publicada tendirien a ser indestriables.

Sense entrar en el debat sobre la pertinença de qualificar algunes d’aquestes manifestacions com a periodisme, la professió periodística està patint algunes transformacions. D’una banda, periodistes que fins ara mostraven reserves davant  Internet com a mitja de comunicació – potser en alguns casos com a marca de distinció social, sota l’aparença d’un cert neoludisme digital – estan adoptant alegrement aquestes noves tècniques per crear el seu bloc  al ciberespai.  En alguns casos per parlar de temes que són del seu interès, però que no formen part de l’agenda de la seva pràctica professional diària. En d’altres, per reforçar algunes de les idees que han treballat en els mitjans convencionals, però per desenvolupar-les més enllà de la seva línia editorial. Així, els blocs es converteixen en espais de llibertat personal pel professional de la comunicació.

D’altra banda, cada vegada hi ha més mitjans amb presència exclusiva a Internet que fan de l’opinió un dels eixos principals de la seva producció. Publicacions digitals, confidencials i d’altres espècies envaeixen i saturen d’opinions l’àgora digital. El resultat és que el periodista troba la seva opinió submergida en un allau de blocs. Paradoxalment, la seva veu es difumina, quasi desapareix, en un món que tècnicament fa més fàcil que pugui ser sentida.

I comencen les estridències. Insults, desqualificacions i llenguatge vulgar defineixen l’estètica del relat. Demagògia i egocentrisme són les bases de l’argumentació. El periodista crida, tot s’hi val per ser sentit. La provocació i la llibertat d’informació malenteses es converteixen en els escuts de l’estridència. El periodista sembla més preocupat per generar comentaris afegits a la seva publicació, que per donar claus als lectors per entendre i interpretar la realitat. I apareix la pregunta, per això tot aquest viatge? Si en el camí cap a una major llibertat i participació es perd l’estima a la responsabilitat, poc futur quedarà al periodisme.

Només crits. Estridències digitals per ser sentides, sense ser escoltades.