Estridències digitals

I comencem aquest bloc, precisament, per no caure en la primera entrada…

S’ha comentat repetidament en molts articles periodístics i treballs de recerca. Les tecnologies de l’anomenada Web 2.0. estan canviant la manera de fer periodisme i, fins i tot, podem parlar de l’existència d’un nou periodisme comunitari, social, participatiu, ciutadà o cívic. En resum, un tipus de periodisme que permet que tothom amb uns mínims coneixements tècnics i unes infraestructures bàsiques pugui donar la seva opinió al món. La construcció de l’opinió publicada deixaria d’estar en mans d’uns pocs. Opinió pública i opinió publicada tendirien a ser indestriables.

Sense entrar en el debat sobre la pertinença de qualificar algunes d’aquestes manifestacions com a periodisme, la professió periodística està patint algunes transformacions. D’una banda, periodistes que fins ara mostraven reserves davant  Internet com a mitja de comunicació – potser en alguns casos com a marca de distinció social, sota l’aparença d’un cert neoludisme digital – estan adoptant alegrement aquestes noves tècniques per crear el seu bloc  al ciberespai.  En alguns casos per parlar de temes que són del seu interès, però que no formen part de l’agenda de la seva pràctica professional diària. En d’altres, per reforçar algunes de les idees que han treballat en els mitjans convencionals, però per desenvolupar-les més enllà de la seva línia editorial. Així, els blocs es converteixen en espais de llibertat personal pel professional de la comunicació.

D’altra banda, cada vegada hi ha més mitjans amb presència exclusiva a Internet que fan de l’opinió un dels eixos principals de la seva producció. Publicacions digitals, confidencials i d’altres espècies envaeixen i saturen d’opinions l’àgora digital. El resultat és que el periodista troba la seva opinió submergida en un allau de blocs. Paradoxalment, la seva veu es difumina, quasi desapareix, en un món que tècnicament fa més fàcil que pugui ser sentida.

I comencen les estridències. Insults, desqualificacions i llenguatge vulgar defineixen l’estètica del relat. Demagògia i egocentrisme són les bases de l’argumentació. El periodista crida, tot s’hi val per ser sentit. La provocació i la llibertat d’informació malenteses es converteixen en els escuts de l’estridència. El periodista sembla més preocupat per generar comentaris afegits a la seva publicació, que per donar claus als lectors per entendre i interpretar la realitat. I apareix la pregunta, per això tot aquest viatge? Si en el camí cap a una major llibertat i participació es perd l’estima a la responsabilitat, poc futur quedarà al periodisme.

Només crits. Estridències digitals per ser sentides, sense ser escoltades.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s