L’aprovació de la nova llei del cinema en català és un pas molt important per a una situació insostenible. Insostenible i indigne. No per evident s’ha de deixar de repetir: sense oferta no pot haver demanda. Els ciutadans de Catalunya tenim ara garantit per llei la igualtat d’oportunitats d’accés. Com demostren els resultats d’un pregunta feta a través del Baròmetre de la Comunicació i la Cultura, els ciutadans del nostre país estan majoritàriament a favor d’aquest objectiu.
Escolto a en Jaume Roures a la tertúlia de RAC1 una excel·lent argumentació sobre la necessitat de la llei i la situació paradoxal que tenim actualment quan ens comparem amb els Estats Units d’Amèrica, on el proteccionisme cultural encara és més radical. Un proteccionisme que les majors consideren intrusiu, però només quan es realitza a Europa.
I ara és l’hora del negoci i de complir la llei, com tant sovint se’ns demana últimament als catalans. I prou xantatges, si us plau, una mica de respecte per a la ciutadania. Aquesta llei hauria de ser entesa pel sector com a una oportunitat d’augmentar la xifra de negoci dels exhibidors. Unes xifres que no són tant bones com fa uns anys i que fan pensar que, més enllà de la llengua, potser hi ha d’altres factors on cal treballar. La cultura dels drets d’autor dels ciutadans, l’impacte d’internet, les sales de cinema com a espais de socialització, les programacions, la digitalització, els nous usos dels cinemes… Segur que els professionals del sector tenen prou ben identificades les seves amenaces i les seves oportunitats. No tinc tant clar que sàpiguen quines són les seves fortaleses i debilitats.
Tanmateix, malgrat les dificultats que el sector del cinema experimenta a tot el món, derivats de canvis en la forma de consum i per l’acció de la pirateria, el cinema segueix sent una de les indústries culturals més importants. Encara és la fàbrica dels somnis de l’imaginari de molts joves, el constructor de l’imaginari de l’adolescència.
Si volem, ara també somiarem en català.
Audiències i ciutadania 