Opinió pública o urbanitzacions privades?

La consulta sobre la independència celebrada aquest diumenge a Barcelona i a d’altres municipis de Catalunya ha aconseguit un triple èxit. Ha estat un procés amb una alta participació, amb una organització excel·lent i amb un tractament mediàtic impecable en la majoria dels casos.

Tanmateix, una de les ombres en aquest procés en referència als mitjans de comunicació ha estat les crítiques negatives dirigides a El Periódico de Catalunya per la seva portada de divendres, on es plantejava si les consultes eren la manera d’iniciar el procés cap a una futura independència del país. Aquest rotatiu ha rebut acusacions que van des de la seva intenció de posar traves a la consulta fins a la negació de la realitat social i política del país. Atacs per terra, mar i twitter, tot molt social i molt participatiu. Però, molt democràtic?

Les dades publicades ahir del Baròmetre de la Comunicació i la Cultura ens diuen que el 34% dels catalans votaria sí a la independència, el 30% votaria no, el 23% no sap o no contesta, el 9% s’abstindria i el 3% votaria en blanc. Els resultats mostren una tendència al creixement independentista, però també que un gran percentatge de la població pensa que encara no és el moment i un altre percentatge prou significatiu que no sap què  faria o prefereix no contestar.

Uns resultats d’aquestes característiques demanen d’un debat públic serè i constructiu. Un diàleg obert on totes les opinions puguin ser escoltades en llibertat, tranquil·litat i respecte. Una opinió pública responsable necessita de totes les opinions i no promou el tancament d’emissores de ràdio ni la cancel·lació de subscripcions a un diari.

El gran èxit del moviment de les consultes és, precisament, haver aconseguit ser portada d’un dels diaris amb més audiència i difusió del país. Un rotatiu que s’ha d’expressar amb tota  llibertat, com és imprescindible que ho facin tots els mitjans de comunicació. Si no ens escoltem tots, passarem de construir una opinió pública sòlida a edificar un conjunt d’urbanitzacions privades on només hi tindran cabuda els nostres amics.

La llengua més sexy

De la meva etapa en el món de la consultoria tinc molt present el mestratge de dos dels meus caps en aquella època: en Xep Moyà i en Daniel Clivillé. D’en Xep – que ara està creant valor amb la gent de Delta Partners – tinc gravada la frase “show me the money” cada vegada que entrava al seu despatx amb una nova proposta per a algun client. D’en Daniel – emprenedor incansable i malalt d’amor pel seu país – en recordo la màxima “hem de fer més sexy aquesta proposta”. Diners i sensualitat, racionalitat i emocions. Dues cares de la mateixa  moneda, que ens recorden que el valor dels projectes depèn tant del retorn material que ens aporten com de la il·lusió que saben transmetre.

I aquest és el cas del català. De l’informe presentat el passat dijous per l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) i la Fundació Audiències de la Comunicació i la Cultura (Fundacc) se’n pot destacar la capacitat d’atracció de la llengua catalana. Malgrat que un 56% dels catalans té el castellà com a llengua inicial respecte un 35% que declara el català, la capacitat d’atracció del català és més gran que la del castellà.

A més, prop d’un 40% dels catalans fan un ús habitual del català respecte un 56% que utilitza habitualment el castellà. També trobem una evolució positiva en els territoris de parla catalana en la capacitat d’entendre, parlar i escriure el català. Dels nascuts a Catalunya, prop del 100% declararen que l’entenen i el parlen, mentre que a partir dels 35 anys hi ha una davallada d’aquells que declaren que l’escriuen. Aquí cal recordar, però, que és un estudi que es basa en la declaració i, per tant, en la autopercepció d’unes competències. Els resultats de competència escrita tant en català com en castellà segurament serien més semblants en base a un altre tipus d’estudi.

En aquestes dades s’ha de valorar principalment el canvi en l’estructura social de Catalunya. La forta onada de nouvinguts ha fet que el castellà com a llengua inicial hagi augmentat, però també s’observa un flux positiu de llengües estrangeres cap al castellà i després cap al català. D’altra banda, aquest 2010 el consum de mitjans de comunicació en català ha crescut en un 5,9% i el consum de mitjans en castellà un 0,9%. Aquestes dades ens mostren altra vegada la capacitat d’atracció del català i dels bons productes mediàtics i culturals.

Retorn econòmic i retorn emocional són indestriables. La capacitat del català per a il·lusionar es transforma posteriorment en valor econòmic en forma d’audiència i nous públics pels mitjans de comunicació i les indústries culturals. El creixement econòmic del país també dependrà de la capacitat de vertebrar un mercat a través de la llengua que li és pròpia. El català té el potencial per aconseguir-ho perquè, sense cap mena de dubte, és la llengua més sexy.