Espirals del silenci i xarxes ego

La propera contesa electoral té un resultat incert i és, definitivament, una de les més interessants dels darrers anys per a Catalunya i Espanya. També ho és des de la perspectiva dels estudis d’opinió i els sondeigs preelectorals. L’institut d’investigació que s’apropi més al resultat final serà, sense cap dubte, el que jo recomanaré a tothom com a propera font d’informació. I no només perquè demostrarà una excel·lent qualitat tècnica, sinó també perquè haurà pogut sostreure’s a les pressions de qui hagi encarregat l’estudi.

I és que els estudis de l’opinió pública estan sotmesos, a més de la seva dificultat tècnica, a les demandes de qui els encarrega. El tractament i interpretació de les dades, la “cuina”, no sempre està feta amb criteris tècnics, sinó polítics, amb voluntat de crear opinió mes que d’observar-la.

Tanmateix, el tractament de les dades és imprescindible per aproximar-se millor a la realitat social. Per què es cuinen les dades, es pot preguntar algú? Perquè sovint les persones no fem allò que diem que fem. I aquesta ha estat sempre la gran preocupació dels tècnics dels estudis d’opinió: quin és el millor instrument per copsar les tendències socials, preguntar a la gent sobre allò que fa o observar què fa realment? I, si es pregunta, com es poden ajustar les possibles divergències?

Les respostes a les preguntes en un estudi d’opinió es mouen entre dos grans pols: l’espiral del silenci i la xarxa ego.  Per un costat, a vegades no responem el que pensem perquè ens sembla que aquesta resposta ens pot portar a l’aïllament social. Per una altre costat, tenim  tendència a comportar-nos com es comporta la gent amb qui ens relacionem i, per tant, també a pensar que tothom pensa igual que la nostra xarxa d’amics, coneguts i saludats.

El 25N viurem aquest fenomen amb molta intensitat. Hi ha qui creu que pot haver-hi un vot ocult cap a CiU de l’independentista “de tota la vida”. També tenim qui és del parer que hi ha un vot unionista ocult per la pressió social dels mitjans de comunicació, que beneficiarà finalment al PP i a Ciutadans. Ningú sap ben bé què farà el votant del PSC – excepte no votar al PSC, això sembla clar – i s’estan dibuixant diferents estratègies de campanya en funció de si és Esquerra o Iniciativa qui es creu que s’emportarà el desconcert socialdemòcrata.

En qualsevol cas, per navegar en el mar de xifres i percentatges que veurem aquests dies, una recomanació: llegir atentament les dades amb les ulleres de qui demana l’estudi. Els egos estaran alts i els silencis seran molts.

Anuncis

El diari de les bones notícies

“Farem el diari de les bones notícies”, em diuen. Jo me’ls miro i riuen, nerviosament; comencen a balbucejar unes tímides excuses. Són estudiants de 4t de periodisme de la Facultat de Comunicació Blanquerna que estan treballant en el seu projecte de final de grau. Ja fa quatre anys que reflexionem conjuntament sobre quines són les funcions del periodisme. Saben perfectament que els diaris de les bones notícies ja existeixen encara que, afortunadament, cada vegada en queden menys.

Els diaris de les bones notícies són els productes dels governs totalitaris o de la propaganda en l’àmbit polític i també, amb una funció social radicalment diferent, poden ser un producte de la comunicació corporativa. Són productes mediàtics fets per periodistes, en el millor dels casos, però que no són periodisme. Punt i final.

Tanmateix, després de parlar-ne una mica amb ells, estirem d’una oportunitat que ens sembla detectar en l’audiència. I si el públic volgués trobar una mica més d’esperança en la informació? I si la gent no comprés diaris perquè no hi troba una comunicació empàtica amb les seves vivències? I si el periodisme s’hagués oblidat de com cohesionar la seva comunitat? O és que la comunitat del periodisme ara ja només està formada pels polítics i els líders d’opinió?

Aquest cap de setmana passat s’ha disputat la Cavalls del Vent 2012. A la comunitat de l’ultrafons se’ns ha mort la Teresa. La majoria no la coneixíem més enllà de trobar-la a la sortida d’una cursa, descansant en un control o compartint la duresa d’una pujada. I ara, després d’una indiferència gairebé total cap al nostre esport, els mitjans en parlen.  I no ens ha agradat com ens han vist: temeritat, massificació, gent poc preparada… Fins i tot, un dels bufons de l’opinió del nostre país ha cregut oportú tractar l’accident com si fos un fet buscat.

Els mitjans de comunicació dediquen molts esforços tecnològics a les xarxes socials i a la idea de crear comunitat. Però les comunitats no es creen, ja hi són. Els mitjans de comunicació han d’ajudar a la seva cohesió, advertint de les amenaces de l’entorn, però destacant-ne també les seves fortaleses.

No es tracta de donar bones notícies. Es tracta d’entendre quina és la  funció del periodisme en la seva integritat.