Ciberassetjament i periodisme

Un dels fenòmens més interessants que es dóna a internet és l’ús de la xarxa per a la participació política de la ciutadania. Des de la creació d’USENET fins a les actuals xarxes socials, la nova àgora digital ha estat la metàfora ideal pels que creuen que el sistema representatiu està esgotat i que cal obrir noves formes de decisió i implicació política. Aquest tipus de participació, basada principalment en explotar el potencial de la xarxa com a canal de comunicació, té una derivada més agressiva coneguda com a hacktivisme, que implica diferents accions de caràcter legal o il·legal per a la lluita en favor d’una ideologia política determinada.

Des de les netstrikes fins els mail-bombings, el hacktivisme ha crescut gràcies a la cada vegada més extensa digitalització de les institucions a les societats occidentals avançades i de la protecció que ofereix l’anonimat. El We are Legion d’Anonymous, els electrohippies, les accions de la fictícia força aèria de l’exèrcit Zapatista i els seus avions de paper, la lluita del col·lectiu etoy contra eToys són alguns dels diversos exemples que des dels mitjans dels noranta proliferen a internet. Actualment, en tenim molts exemples en el camí que fa el nostre país cap a l’assoliment de l’estat propi.

Però darrerament no només les institucions són l’objectiu del hacktivisme. Les xarxes socials han fet possible que els ciutadans individuals puguin difondre les seves opinions personals a un col·lectiu més gran de gent, que sovint va més enllà del seu cercle d’amics. Evidentment, la llibertat d’expressió en surt beneficiada, però fa que els individus es vegin exposats, sense ser-ne gaire conscients, a l’escrutini de l’opinió pública.

I aquesta observació també pot passar a l’acció i convertir-se en ciberassetjament. Molts ciutadans han tingut que tancar els seus blocs o els seus comptes a Twitter i Facebook com a conseqüència de l’acció de flamers i de trolls, que no comparteixen les seves opinions. Insults, missatges massius d’atac personal coordinats des de diferents comptes, publicació d’informació privada o suplantació de la identitat de la persona assetjada són les eines de la intolerància 2.0, que s’amaga darrera la màscara dels seus avatars. Aquests nous hacktivistes són la Inquisició del segle XXI, els defensors del foc sagrat de no se sap quina veritat, que només entenen la llibertat d’expressió quan aquesta coincideix amb la seva visió del món.

Aquestes agressions no només afecten a la llibertat d’expressió, sinó que arriben a la llibertat d’informació. Els periodistes també són sotmesos a ciberassetjament per les seves opinions, pel seu punt de vista quan relaten una notícia o fins i tot per la manera com desenvolupen la seva pràctica professional. I sovint són altres periodistes els qui “trolejen” els seus companys. De la crítica i el debat es passa a la desqualificació professional en nom d’una manera “autèntica” de fer periodisme.

I és aleshores quan penso en algun dels meus mestres del periodisme, com en Llorenç Gomis. Me l’imagino observant els 140 caràcters dels missatges de Twitter amb aquell mig somriure sempre present a la cara. Me l’imagino recordant-me que cal observar i que cal interpretar de forma crítica. Però que, sobretot, cal respectar a les persones que hi ha darrera de la realitat que expliquem. És la nostra funció. És el nostre deure. We are journalists.

La CUP, la ignorància i l’esperança

He de reconèixer que l’entrada de la CUP al Parlament m’ha sorprès. No pel fet en ell mateix, que havia estat detectat gairebé per totes les tant criticades enquestes, sinó pel procés i la procedència dels seus vots. Ha estat una doble sorpresa, segurament producte de la meva ignorància sobre el seu projecte.

En primer lloc, no vaig entendre perquè la CUP es presentava a les eleccions nacionals. És una proposta política que no creu en el sistema representatiu i que havia estat fent feina des de l’associacionisme, amb una presència variada en els consistoris en funció de les entitats que hi treballaven. El vot representatiu és un fet incòmode per a la CUP. De fet, algunes de les seves votants m’han explicat que segurament ja no tornaran a votar més, que aquesta vegada ho havien fet per l’excepcionalitat de la situació social i política del país.

I segurament aquesta és la clau: aquesta excepcionalitat històrica, viscuda des del dia a dia de la feina al carrer, va fer que després de molt debat la CUP decidís presentar-se. I així pren força la idea del cavall de Troia: com a través de la presència – la infiltració – a les institucions de la representació “els farem la vida impossible”, un plantejament molt ben explicat a l’article de l’Antonio Baños a El Periódico. Ja es veurà com es concreta aquesta frase, però és segur que el Parlament viurà moments interessants.

En segon lloc, també m’ha desconcertat la procedència dels seus vots. Jo creia que entrarien per la força de Girona, però no ha estat així. També s’ha produït una transformació del vot a la CUP el 25N, com explica clarament l’Abel Caldera al digital L’Accent. I això probablement fa difícil assignar els vots de la CUP totalment al sobiranisme. La capacitat de transmetre els seus plantejaments socials ha arrossegat a un gran nombre de ciutadans a votar la CUP, que no té la independència dins de les seves prioritats polítiques.

Aquesta empatia social amb els més castigats per la crisi sembla que no ha estat recollida del tot pels partits tradicionals, ni tant sols pels d’esquerres. És el crit de la indignació amb un sistema que està fagocitant la classe mitjana, garant de la democràcia representativa i de les institucions de mediació. Un sistema que està en procés d’autodestrucció, un fet  que alguns dels votants de la CUP veuen com una oportunitat.

I de la meva ignorància a la meva esperança.  Hi ha qui observa amb preocupació l’entrada de la CUP al Parlament. I és cert. La presència d’una proposta anti-representativa en el cor de les institucions de la representació és preocupant, perquè significa que els partits tradicionals han fet molt malament la seva feina, tant els d’esquerres com els de dretes.  Tanmateix, l’aproximació de la CUP al sistema representatiu, ni que sigui per fer-lo desaparèixer, pot tenir en una primera fase la virtut de fer més participatiu el sistema polític actual. A més, la infiltració és un procés que suposa contacte i, finalment, una certa comprensió de l’adversari.  No esperem conversions, però potser sí matisos a un cert dogmatisme i agressivitat que perjudica el discurs de la CUP.

Més esperança. La CUP ha aconseguit apropar el discurs de la independència i dels Països Catalans a uns col·lectius que d’altra manera no hi accedirien. En una futura consulta amb una alta participació, fins i tot més que el 25N, aquests vots seran crítics. Si no salpem tots, més val que no preparem el vaixell.

I encara més esperança. La CUP està col·laborant a visualitzar a les víctimes de la crisi. La injustícia social estarà sempre present al Parlament. De la mateixa manera que SI va convertir en trending topic la paraula independència, la CUP ho farà amb els desvalguts i els responsables de la seva situació.

Tres motius per a l’esperança que demanen, però, de generositat política i de tolerància ideològica.