He tingut la gran sort de compartir uns anys de complicitats amb la Muriel dins de l’Opinió Catalana. En un grup on es trobaven els grans referents actuals del sobiranisme, abrandats i rotunds, la Muriel era la frescor persistent de la rosada. Quan creies que tot estava dit, que no hi havia més arguments, parlava la Muriel i t’adonaves que no, que encara quedava més, que era possible un nou camí que ningú no havia vist…
Ha marxat un dels grans i no sé si ho sabrem veure. Gran des de l’humilitat i el respecte a la diversitat. Una dona que creia en l’entesa transversal per assolir la plena sobirania.
Intel·ligent, afable, atractiva i ferma. Et trobaré a faltar… Em sembla que, com a país, ja ens pesa massa que no hi siguis…
Audiències i ciutadania 