La CUP, la ignorància i l’esperança

He de reconèixer que l’entrada de la CUP al Parlament m’ha sorprès. No pel fet en ell mateix, que havia estat detectat gairebé per totes les tant criticades enquestes, sinó pel procés i la procedència dels seus vots. Ha estat una doble sorpresa, segurament producte de la meva ignorància sobre el seu projecte.

En primer lloc, no vaig entendre perquè la CUP es presentava a les eleccions nacionals. És una proposta política que no creu en el sistema representatiu i que havia estat fent feina des de l’associacionisme, amb una presència variada en els consistoris en funció de les entitats que hi treballaven. El vot representatiu és un fet incòmode per a la CUP. De fet, algunes de les seves votants m’han explicat que segurament ja no tornaran a votar més, que aquesta vegada ho havien fet per l’excepcionalitat de la situació social i política del país.

I segurament aquesta és la clau: aquesta excepcionalitat històrica, viscuda des del dia a dia de la feina al carrer, va fer que després de molt debat la CUP decidís presentar-se. I així pren força la idea del cavall de Troia: com a través de la presència – la infiltració – a les institucions de la representació “els farem la vida impossible”, un plantejament molt ben explicat a l’article de l’Antonio Baños a El Periódico. Ja es veurà com es concreta aquesta frase, però és segur que el Parlament viurà moments interessants.

En segon lloc, també m’ha desconcertat la procedència dels seus vots. Jo creia que entrarien per la força de Girona, però no ha estat així. També s’ha produït una transformació del vot a la CUP el 25N, com explica clarament l’Abel Caldera al digital L’Accent. I això probablement fa difícil assignar els vots de la CUP totalment al sobiranisme. La capacitat de transmetre els seus plantejaments socials ha arrossegat a un gran nombre de ciutadans a votar la CUP, que no té la independència dins de les seves prioritats polítiques.

Aquesta empatia social amb els més castigats per la crisi sembla que no ha estat recollida del tot pels partits tradicionals, ni tant sols pels d’esquerres. És el crit de la indignació amb un sistema que està fagocitant la classe mitjana, garant de la democràcia representativa i de les institucions de mediació. Un sistema que està en procés d’autodestrucció, un fet  que alguns dels votants de la CUP veuen com una oportunitat.

I de la meva ignorància a la meva esperança.  Hi ha qui observa amb preocupació l’entrada de la CUP al Parlament. I és cert. La presència d’una proposta anti-representativa en el cor de les institucions de la representació és preocupant, perquè significa que els partits tradicionals han fet molt malament la seva feina, tant els d’esquerres com els de dretes.  Tanmateix, l’aproximació de la CUP al sistema representatiu, ni que sigui per fer-lo desaparèixer, pot tenir en una primera fase la virtut de fer més participatiu el sistema polític actual. A més, la infiltració és un procés que suposa contacte i, finalment, una certa comprensió de l’adversari.  No esperem conversions, però potser sí matisos a un cert dogmatisme i agressivitat que perjudica el discurs de la CUP.

Més esperança. La CUP ha aconseguit apropar el discurs de la independència i dels Països Catalans a uns col·lectius que d’altra manera no hi accedirien. En una futura consulta amb una alta participació, fins i tot més que el 25N, aquests vots seran crítics. Si no salpem tots, més val que no preparem el vaixell.

I encara més esperança. La CUP està col·laborant a visualitzar a les víctimes de la crisi. La injustícia social estarà sempre present al Parlament. De la mateixa manera que SI va convertir en trending topic la paraula independència, la CUP ho farà amb els desvalguts i els responsables de la seva situació.

Tres motius per a l’esperança que demanen, però, de generositat política i de tolerància ideològica.

Dietes variades

L’Albert Sáez em fa arribar aquest gràfic on es veu el canvi en el consum de mitjans de diferents generacions. Les dades són d’un estudi realitzat per Magid Generational Strategies. És molt interessant observar com canvia la dieta mediàtica en funció de l’edat, però també segons el moment del dia. En breu publicaré el mateix gràfic amb les dades del Baròmetre de la Comunicació i la Cultura.
Media Consumption - 2011
Created by: MBA Online

Cinc anys mesurant el valor de la comunicació i la cultura

Aquest dijous la Fundació Audiències de la Comunicació i la Cultura publicarà les primeres dades d’audiències i consums culturals de 2011. El Baròmetre de la Comunicació i la Cultura inicia, així, el cinquè aniversari de la seva presència al mercat, que finalitzarà el gener de 2012 amb la publicació de les dades de l’any natural.

Cinc anys de dades. Cinc anys mesurant el valor de la comunicació i la cultura. Un valor que abans de  l’aparició del Baròmetre no es podia visualitzar. Un mercat potencial de 13 milions de persones amb una llengua comuna. Un territori amb més de 1.600 mitjans de comunicació i més de 1.000 milions d’euros d’inversió publicitària, que no arribaven a la majoria d’aquests mitjans de comunicació locals i comarcals perquè cap estudi tenia la capacitat de veure’ls. Uns mitjans que, a més, són sovint líders d’audiència en el seu territori.

Un mercat que, a més, té una llengua pròpia, el català, que la resta d’estudis d’audiència no tenia -ni encara té- present. El Baròmetre també introdueix l’associació del mesurament de les audiències als consum culturals, molt condicionats per la llengua. Un estudi que segueix la lògica del mercat de la comunicació i la cultura, però també amb un enfocament científic rigorós. Pluralitat, neutralitat i independència, a més d’un comportament empresarial molt estricte, són els valors que defineixen el projecte.

Per obtenir aquestes dades s’han fet fins a més de 40.000 entrevistes presencials anuals a les llars de Catalunya, el País Valencià i les Balears, amb la col·laboració indispensable de les empreses líders del sector de la investigació, com Nielsen, TNS i ODEC.

El Baròmetre de la Comunicació i la Cultura no hagués estat possible sense l’impuls inicial de la fundació Escacc i la participació activa dels patrons de la fundació com la Generalitat de Catalunya, el Govern Balear, les empreses de la comunicació i la cultura i un gran número de patrons científics que, de forma totalment desinteressada, han aportat els seus coneixements i experiència.

El Baròmetre neix en un mercat en crisi conjuntural i estructural. Tanmateix, un moment on les dades del Baròmetre tenen més valor que mai pels mitjans de comunicació, agències de mitjans, indústries culturals i administracions públiques. Una mostra del potencial del Baròmetre són els argumentaris comercials que molts mitjans de comunicació construeixen amb les dades  i l’interès de molts anunciants en què les agències planifiquin la seva inversió publicitària amb el Baròmetre.

El procés de creació del Baròmetre ha estat llarg i complex, com succeeix sempre en tot projecte que té com a màxima aspiració el consens. A més, les dades d’audiència no deixen mai satisfet tothom i l’observació crítica forma part de la normalitat. Tanmateix, el Baròmetre de la Comunicació i la Cultura s’ha guanyat en aquests cinc anys el respecte del mercat, nacional i internacional, i és un element estratègic dins de la cadena de valor de la indústria de la comunicació i la cultura en els territoris de parla catalana.

Cinc anys mesurant valor. Cinc anys construint conjuntament amb mitjans, agències i anunciants un mercat sòlid, plural i en creixement.

La dieta mediàtica dels joves

És com la cançó de l’enfadós. El consum mediàtic i cultural en català és baix, diuen. I reblen, els joves no consumeixen ni mitjans de comunicació, ni productes culturals en català. El català està en crisi profunda a la comunicació i la cultura, perquè els joves l’estan abandonant.

Res més lluny de la realitat. Segons els resultats obtinguts pel Baròmetre de la Comunicació i la Cultura, els joves fan un consum de mitjans de comunicació i cultura més alt que els adults. La dieta mediàtica total dels joves és lleugerament més alta (6 hores i 42 minuts), però encara és més significativa la distribució de la mateixa. Els mitjans de comunicació i consums culturals preferits pels joves són els videojocs, el cinema, la ràdio musical i la premsa esportiva. I gran  preferència pel consum a través d’internet.

I aquí tenim la clau de la situació. Aquesta nova dieta, radicalment diferent a la dels adults, no és possible fer-la en igualtat d’oportunitats en català i en castellà. L’oferta de videojocs en català és inexistent, la del cinema és minsa, la de la premsa esportiva és voluntariosa i la de la ràdio musical en català malda per diferenciar-se en un mar de freqüències, on l’anglès i el castellà són omnipresents.

És necessària més oferta en català dels productes que interessen als joves. Voler impulsar el consum en català és un esforç necessari. Tanmateix, és dubtosa l’eficàcia d’una estratègia orientada a oferir uns continguts que no interessen al públic a qui van adreçats.

Malgrat el públic objectiu jove és el més desitjat dels mitjans de comunicació i els anunciants, aquests no escolten sovint què demanen. Per tenir audiència potser no cal escoltar gaire. Per tenir ciutadans responsables és imprescindible.

Dieta mediàtica dels Joves 2009

Llengua i consum cultural i mediàtic