La CUP, la ignorància i l’esperança

He de reconèixer que l’entrada de la CUP al Parlament m’ha sorprès. No pel fet en ell mateix, que havia estat detectat gairebé per totes les tant criticades enquestes, sinó pel procés i la procedència dels seus vots. Ha estat una doble sorpresa, segurament producte de la meva ignorància sobre el seu projecte.

En primer lloc, no vaig entendre perquè la CUP es presentava a les eleccions nacionals. És una proposta política que no creu en el sistema representatiu i que havia estat fent feina des de l’associacionisme, amb una presència variada en els consistoris en funció de les entitats que hi treballaven. El vot representatiu és un fet incòmode per a la CUP. De fet, algunes de les seves votants m’han explicat que segurament ja no tornaran a votar més, que aquesta vegada ho havien fet per l’excepcionalitat de la situació social i política del país.

I segurament aquesta és la clau: aquesta excepcionalitat històrica, viscuda des del dia a dia de la feina al carrer, va fer que després de molt debat la CUP decidís presentar-se. I així pren força la idea del cavall de Troia: com a través de la presència – la infiltració – a les institucions de la representació “els farem la vida impossible”, un plantejament molt ben explicat a l’article de l’Antonio Baños a El Periódico. Ja es veurà com es concreta aquesta frase, però és segur que el Parlament viurà moments interessants.

En segon lloc, també m’ha desconcertat la procedència dels seus vots. Jo creia que entrarien per la força de Girona, però no ha estat així. També s’ha produït una transformació del vot a la CUP el 25N, com explica clarament l’Abel Caldera al digital L’Accent. I això probablement fa difícil assignar els vots de la CUP totalment al sobiranisme. La capacitat de transmetre els seus plantejaments socials ha arrossegat a un gran nombre de ciutadans a votar la CUP, que no té la independència dins de les seves prioritats polítiques.

Aquesta empatia social amb els més castigats per la crisi sembla que no ha estat recollida del tot pels partits tradicionals, ni tant sols pels d’esquerres. És el crit de la indignació amb un sistema que està fagocitant la classe mitjana, garant de la democràcia representativa i de les institucions de mediació. Un sistema que està en procés d’autodestrucció, un fet  que alguns dels votants de la CUP veuen com una oportunitat.

I de la meva ignorància a la meva esperança.  Hi ha qui observa amb preocupació l’entrada de la CUP al Parlament. I és cert. La presència d’una proposta anti-representativa en el cor de les institucions de la representació és preocupant, perquè significa que els partits tradicionals han fet molt malament la seva feina, tant els d’esquerres com els de dretes.  Tanmateix, l’aproximació de la CUP al sistema representatiu, ni que sigui per fer-lo desaparèixer, pot tenir en una primera fase la virtut de fer més participatiu el sistema polític actual. A més, la infiltració és un procés que suposa contacte i, finalment, una certa comprensió de l’adversari.  No esperem conversions, però potser sí matisos a un cert dogmatisme i agressivitat que perjudica el discurs de la CUP.

Més esperança. La CUP ha aconseguit apropar el discurs de la independència i dels Països Catalans a uns col·lectius que d’altra manera no hi accedirien. En una futura consulta amb una alta participació, fins i tot més que el 25N, aquests vots seran crítics. Si no salpem tots, més val que no preparem el vaixell.

I encara més esperança. La CUP està col·laborant a visualitzar a les víctimes de la crisi. La injustícia social estarà sempre present al Parlament. De la mateixa manera que SI va convertir en trending topic la paraula independència, la CUP ho farà amb els desvalguts i els responsables de la seva situació.

Tres motius per a l’esperança que demanen, però, de generositat política i de tolerància ideològica.

Espirals del silenci i xarxes ego

La propera contesa electoral té un resultat incert i és, definitivament, una de les més interessants dels darrers anys per a Catalunya i Espanya. També ho és des de la perspectiva dels estudis d’opinió i els sondeigs preelectorals. L’institut d’investigació que s’apropi més al resultat final serà, sense cap dubte, el que jo recomanaré a tothom com a propera font d’informació. I no només perquè demostrarà una excel·lent qualitat tècnica, sinó també perquè haurà pogut sostreure’s a les pressions de qui hagi encarregat l’estudi.

I és que els estudis de l’opinió pública estan sotmesos, a més de la seva dificultat tècnica, a les demandes de qui els encarrega. El tractament i interpretació de les dades, la “cuina”, no sempre està feta amb criteris tècnics, sinó polítics, amb voluntat de crear opinió mes que d’observar-la.

Tanmateix, el tractament de les dades és imprescindible per aproximar-se millor a la realitat social. Per què es cuinen les dades, es pot preguntar algú? Perquè sovint les persones no fem allò que diem que fem. I aquesta ha estat sempre la gran preocupació dels tècnics dels estudis d’opinió: quin és el millor instrument per copsar les tendències socials, preguntar a la gent sobre allò que fa o observar què fa realment? I, si es pregunta, com es poden ajustar les possibles divergències?

Les respostes a les preguntes en un estudi d’opinió es mouen entre dos grans pols: l’espiral del silenci i la xarxa ego.  Per un costat, a vegades no responem el que pensem perquè ens sembla que aquesta resposta ens pot portar a l’aïllament social. Per una altre costat, tenim  tendència a comportar-nos com es comporta la gent amb qui ens relacionem i, per tant, també a pensar que tothom pensa igual que la nostra xarxa d’amics, coneguts i saludats.

El 25N viurem aquest fenomen amb molta intensitat. Hi ha qui creu que pot haver-hi un vot ocult cap a CiU de l’independentista “de tota la vida”. També tenim qui és del parer que hi ha un vot unionista ocult per la pressió social dels mitjans de comunicació, que beneficiarà finalment al PP i a Ciutadans. Ningú sap ben bé què farà el votant del PSC – excepte no votar al PSC, això sembla clar – i s’estan dibuixant diferents estratègies de campanya en funció de si és Esquerra o Iniciativa qui es creu que s’emportarà el desconcert socialdemòcrata.

En qualsevol cas, per navegar en el mar de xifres i percentatges que veurem aquests dies, una recomanació: llegir atentament les dades amb les ulleres de qui demana l’estudi. Els egos estaran alts i els silencis seran molts.

Opinió pública o urbanitzacions privades?

La consulta sobre la independència celebrada aquest diumenge a Barcelona i a d’altres municipis de Catalunya ha aconseguit un triple èxit. Ha estat un procés amb una alta participació, amb una organització excel·lent i amb un tractament mediàtic impecable en la majoria dels casos.

Tanmateix, una de les ombres en aquest procés en referència als mitjans de comunicació ha estat les crítiques negatives dirigides a El Periódico de Catalunya per la seva portada de divendres, on es plantejava si les consultes eren la manera d’iniciar el procés cap a una futura independència del país. Aquest rotatiu ha rebut acusacions que van des de la seva intenció de posar traves a la consulta fins a la negació de la realitat social i política del país. Atacs per terra, mar i twitter, tot molt social i molt participatiu. Però, molt democràtic?

Les dades publicades ahir del Baròmetre de la Comunicació i la Cultura ens diuen que el 34% dels catalans votaria sí a la independència, el 30% votaria no, el 23% no sap o no contesta, el 9% s’abstindria i el 3% votaria en blanc. Els resultats mostren una tendència al creixement independentista, però també que un gran percentatge de la població pensa que encara no és el moment i un altre percentatge prou significatiu que no sap què  faria o prefereix no contestar.

Uns resultats d’aquestes característiques demanen d’un debat públic serè i constructiu. Un diàleg obert on totes les opinions puguin ser escoltades en llibertat, tranquil·litat i respecte. Una opinió pública responsable necessita de totes les opinions i no promou el tancament d’emissores de ràdio ni la cancel·lació de subscripcions a un diari.

El gran èxit del moviment de les consultes és, precisament, haver aconseguit ser portada d’un dels diaris amb més audiència i difusió del país. Un rotatiu que s’ha d’expressar amb tota  llibertat, com és imprescindible que ho facin tots els mitjans de comunicació. Si no ens escoltem tots, passarem de construir una opinió pública sòlida a edificar un conjunt d’urbanitzacions privades on només hi tindran cabuda els nostres amics.