Opinió pública o urbanitzacions privades?

La consulta sobre la independència celebrada aquest diumenge a Barcelona i a d’altres municipis de Catalunya ha aconseguit un triple èxit. Ha estat un procés amb una alta participació, amb una organització excel·lent i amb un tractament mediàtic impecable en la majoria dels casos.

Tanmateix, una de les ombres en aquest procés en referència als mitjans de comunicació ha estat les crítiques negatives dirigides a El Periódico de Catalunya per la seva portada de divendres, on es plantejava si les consultes eren la manera d’iniciar el procés cap a una futura independència del país. Aquest rotatiu ha rebut acusacions que van des de la seva intenció de posar traves a la consulta fins a la negació de la realitat social i política del país. Atacs per terra, mar i twitter, tot molt social i molt participatiu. Però, molt democràtic?

Les dades publicades ahir del Baròmetre de la Comunicació i la Cultura ens diuen que el 34% dels catalans votaria sí a la independència, el 30% votaria no, el 23% no sap o no contesta, el 9% s’abstindria i el 3% votaria en blanc. Els resultats mostren una tendència al creixement independentista, però també que un gran percentatge de la població pensa que encara no és el moment i un altre percentatge prou significatiu que no sap què  faria o prefereix no contestar.

Uns resultats d’aquestes característiques demanen d’un debat públic serè i constructiu. Un diàleg obert on totes les opinions puguin ser escoltades en llibertat, tranquil·litat i respecte. Una opinió pública responsable necessita de totes les opinions i no promou el tancament d’emissores de ràdio ni la cancel·lació de subscripcions a un diari.

El gran èxit del moviment de les consultes és, precisament, haver aconseguit ser portada d’un dels diaris amb més audiència i difusió del país. Un rotatiu que s’ha d’expressar amb tota  llibertat, com és imprescindible que ho facin tots els mitjans de comunicació. Si no ens escoltem tots, passarem de construir una opinió pública sòlida a edificar un conjunt d’urbanitzacions privades on només hi tindran cabuda els nostres amics.

El català als diaris i la lògica de mercat

La propera aparició de La Vanguardia en català és la millor notícia de 2011 per l’espai català de la comunicació i la cultura. La incorporació d’aquest diari centenari a l’oferta de premsa diària en català, a més del naixement de l’Ara a finals de l’any passat, impulsarà la consolidació del català en un dels suports estratègics de l’ecosistema comunicatiu.

Segons les dades del Baròmetre de la Comunicació i la Cultura de l’any natural de 2010, els lectors de diaris són un 42,1% de la població (-1,9% respecte 2009). Tanmateix, malgrat un 46,9 % dels lectors de diaris tenen el català com a llengua habitual, només un 28,6 % llegeix diaris en català.

La llengua habitual de la població és una dada fonamental per a valorar la salut dels consums mediàtics i culturals. Un 39,5 % de la població declara que el català és la seva llengua habitual i un 56,2 % el castellà. En aquests moments, tots els consum mediàtics en català estan situats entre el 45% i el 54%, és a dir, no només els catalanoparlants consumeixen mitjans de comunicació en català, sinó que també els castellanoparlants realitzen aquest consum. Malgrat que sempre es pot ser més exigent respecte al consum de productes mediàtics i culturals en català, sembla clar que la salut de la llengua als mitjans en aquests moments és, com a mínim, esperançadora.

Com explicar els consums més baixos en català als diaris? Doncs, com també podem observar en el cas del cinema, l’explicació més clara és la manca d’oferta, que actualment és poc coherent amb la lògica del mercat: els catalanoparlants fan un consum més elevat de mitjans de comunicació i cultura que els castellanoparlants.

Per veure quin serà el possible impacte de l’aparició de La Vanguardia en català es pot realitzar una estimació en funció del comportament dels lectors de l’altre gran diari del país, El Periòdico de Catalunya (Lectors premsa). Segons les dades del Baròmetre, un 48,3% dels lectors de La Vanguardia llegiran l’edició en català i un 51,7%  llegiran l’edició en castellà. Aquesta estimació no té en compte les possibles duplicacions (1), és a dir, aquells lectors que llegiran ambdues edicions.

L’impacte en el total de lectors en català suposarà passar del 28,6% a un 41,8%. En aquesta prospectiva no estan descomptades les duplicacions ni tampoc estan afegits els possibles nous lectors de premsa, encara que la hipòtesi més probable és que aquests darrers no seran nombrosos.

El llançament de La Vanguardia en català se sumarà a la tasca feta fins ara pels diaris de la premsa local i comarcal, majoritàriament en català, i per les altres capçaleres nacionals, com l’Avui i el Periódico. Un escenari magnífic on només hi manca un altre element: la premsa esportiva en català. Però d’aquest tema ja en parlarem en un altre moment.

(1) Aquestes duplicacions poden quedar compensades, tanmateix, pels lectors provinents d’altres diaris.

Notorietat i lògica mediàtica

Algun directiu, jugadors i l’entrenador de l’Espanyol han expressat la seva disconformitat amb el tracte que ha rebut el  club per part dels mitjans de comunicació després de la recent derrota davant del Barça. No és la primera vegada que els responsables i seguidors de l’Espanyol expressen aquest malestar, però sí que ha estat una de les més contundents i exagerades dels darrers anys.

De forma recurrent, des de l’Espanyol s’ha valorat com a insuficient el temps que es dedica al club a la premsa esportiva, a les tertúlies radiofòniques o a la televisió. Els responsables del club obliden, però, que la notorietat mediàtica d’una entitat o esdeveniment depèn del grau d’influència social que s’hi atribueix des dels mitjans de comunicació.  Aquesta és la lògica mediàtica, que està associada tant a la funció dels mitjans de creació d’opinió pública com a la necessitat d’arribar a la major audiència possible per garantir-ne la seva rendibilitat econòmica.

Tanmateix, als mitjans de comunicació se’ls qüestiona sovint la seva capacitat per copsar acuradament aquest “grau d’influència”. És així en el cas del tractament informatiu del Barça i l’Espanyol? Segons les dades de la darrera onada del Baròmetre de la Comunicació i la Cultura, un 64% de la població de més de 14 anys de Catalunya s’identifica amb el FC Barcelona. I després? Doncs en segon lloc es troba el Real Madrid amb un 10% de la població i el tercer lloc l’ocupa l’Espanyol, amb un 2% de la població.

D’aquestes dades es confirma que, primer, els mitjans de comunicació estan tractant de forma raonable els dos clubs en relació directa al nombre dels seus seguidors. En segon lloc, que l’existència de programes monogràfics dedicats a l’Espanyol o la retransmissió en directe dels seus partits, tant en els mitjans públics com en els privats, demostra una sensibilitat periodística impecable com mereix un club català centenari.

Aquest tractament informatiu va més enllà dels beneficis directes que se’n poden derivar en forma d’audiència i fuig de l’estridència periodística. És una lògica mediàtica inclusiva i respectuosa, que només parla de l’excel·lència professional del periodisme esportiu a Catalunya.

Estridències digitals

I comencem aquest bloc, precisament, per no caure en la primera entrada…

S’ha comentat repetidament en molts articles periodístics i treballs de recerca. Les tecnologies de l’anomenada Web 2.0. estan canviant la manera de fer periodisme i, fins i tot, podem parlar de l’existència d’un nou periodisme comunitari, social, participatiu, ciutadà o cívic. En resum, un tipus de periodisme que permet que tothom amb uns mínims coneixements tècnics i unes infraestructures bàsiques pugui donar la seva opinió al món. La construcció de l’opinió publicada deixaria d’estar en mans d’uns pocs. Opinió pública i opinió publicada tendirien a ser indestriables.

Sense entrar en el debat sobre la pertinença de qualificar algunes d’aquestes manifestacions com a periodisme, la professió periodística està patint algunes transformacions. D’una banda, periodistes que fins ara mostraven reserves davant  Internet com a mitja de comunicació – potser en alguns casos com a marca de distinció social, sota l’aparença d’un cert neoludisme digital – estan adoptant alegrement aquestes noves tècniques per crear el seu bloc  al ciberespai.  En alguns casos per parlar de temes que són del seu interès, però que no formen part de l’agenda de la seva pràctica professional diària. En d’altres, per reforçar algunes de les idees que han treballat en els mitjans convencionals, però per desenvolupar-les més enllà de la seva línia editorial. Així, els blocs es converteixen en espais de llibertat personal pel professional de la comunicació.

D’altra banda, cada vegada hi ha més mitjans amb presència exclusiva a Internet que fan de l’opinió un dels eixos principals de la seva producció. Publicacions digitals, confidencials i d’altres espècies envaeixen i saturen d’opinions l’àgora digital. El resultat és que el periodista troba la seva opinió submergida en un allau de blocs. Paradoxalment, la seva veu es difumina, quasi desapareix, en un món que tècnicament fa més fàcil que pugui ser sentida.

I comencen les estridències. Insults, desqualificacions i llenguatge vulgar defineixen l’estètica del relat. Demagògia i egocentrisme són les bases de l’argumentació. El periodista crida, tot s’hi val per ser sentit. La provocació i la llibertat d’informació malenteses es converteixen en els escuts de l’estridència. El periodista sembla més preocupat per generar comentaris afegits a la seva publicació, que per donar claus als lectors per entendre i interpretar la realitat. I apareix la pregunta, per això tot aquest viatge? Si en el camí cap a una major llibertat i participació es perd l’estima a la responsabilitat, poc futur quedarà al periodisme.

Només crits. Estridències digitals per ser sentides, sense ser escoltades.