Voluntat i democràcia

Ja fa unes quantes setmanes que dic, a tothom que té prou paciència per escoltar, que el meu pronòstic pel 27S és que estem molt a prop d’una majoria absoluta de Junts pel Sí en escons i una majoria absoluta en vots amb la suma de la CUP. A més, una alta participació serà molt positiva, tant per legitimar els resultats com per afavorir l’independentisme, en contra del que diuen des de C’s. Perquè tinc clar que no hi ha tants indecisos com ens diuen i que aquests es corresponen a aquells que ara no volen expressar la seva opinió a una enquesta.

Però un detall important: aquests darrers no són la ‘majoria silenciosa’ de la que parlen PP, Ciutadans i, fins i tot, alguns de CSQP. Els ‘silenciosos’ són, principalment, independentistes. Per què? Perquè a Catalunya, en contra del que diu l’unionisme, allò que ha fet vergonya, allò que no hem volgut dir mai per por a ofendre, per por a perdre algun amic, per l’ara famós ‘seny’, perquè som educats, per por a perdre un negoci (la pela, és la pela) és que volíem marxar d’Espanya… Pel mateix motiu que la majoria de nosaltres canviem del català al castellà quan algún se’ns adreça en aquesta llengua: som gent oberta i que ens considerem ciutadans del món a través de la nostra identitat, com es pot veure en tots els moviments de solidaritat internacional que han estat iniciats i promoguts des del nostre país. En resum, si algú ha format part de l’anomenada espiral del silenci ha estat l’independentisme. Però ara ja no hi por. Hem descobert que, educadament i amb respecte, podem dir que volem marxar.

També crec que el moviment independentista té més present la justícia social i la lluita contra el capitalisme extrem del que diuen les esquerres unionistes. Els darrers comunicats del poder econòmic així ho demostren. Des de la meva socialdemocràcia poc arrauxada no hi ha cap programa que proposi millors alternatives factibles en aquest sentit que l’independentisme.

Aquesta setmana sonaran els canons mediàtics i judicials, segur, com ja ha passat altres vegades. Però aquesta vegada no patiu, la majoria de catalans, fins i tot els unionistes, ja no els escoltem. Davant de la mentida, recomano un somriure. I amb el somriure, cap a la revolta cívica i democràtica del 27S.

Tothom qui em conneix sap que professionalment treballo en dos projectes amb vincles molt forts amb Espanya. I segurament m’agradarà seguir-ho fent encara que siguem independents. Això costa d’entendre allà i, a vegades, també aquí. Però estic fermament convençut que les bones relacions econòmiques i polítiques amb Espanya són fonamentals per a l’existència d’una Catalunya independent, i a l’inrevés.

I si el 27S no l’encerto? I si guanya l’unionisme? Doncs res, a respectar el resultat com sempre hem fet al nostre país i a seguir treballant perque la propera generació pugui fer el canvi. Tanmateix, només desitjo que si l’encerto, la resta de ciutadans del meu país i d’Espanya accepti amb el mateix sentit democràtic la veu del poble. Perquè d’això estem parlant: de la voluntat de ser d’un poble que hauria dit prou.

No he votat mai a Jordi Pujol

No he votat mai a Jordi Pujol. Però em va convidar a sopar a palau una vegada. Jo tenia divuit anys, cabell llarg, mocador de hippie al coll, simpatitzant del Moviment de Defensa de la Terra… Nascut el maig del 68, aprofitava l’avinentesa per carregar contra aquells revolucionaris de saló, deia amb el cap ben alt i la veu ferma, que havien venut principis i país per quatre rals i una ampolla de xampany (encara no en dèiem cava i bevíem semi-sec). Un jesuïta, en Pepe Abizanda, em portava a xerrades per a pares com a exemple de…, bé, com a exemple.

En una d’aquestes xerrades al col·legi de Casp hi havia en Josep Cuní, que llavors encara dirigia El Matí de Catalunya Ràdio. Em va proposar participar a una entrevista conjunta que diferents joves faríem al president Pujol. En aquella entrevista vaig coincidir amb un joveníssim, com jo,Francesc-Marc Álvaro, amb qui després treballaria a la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna. País petit. Recordo que en Cuní va dir-me que la meva pregunta seria la primera: alguna cosa sobre si el català estaria ben representat en els futurs jocs olímpics de Barcelona. Crec recordar que era una pregunta incòmoda, no podia ser d’altra manera. El president va respondre, vàrem anar a publicitat i va aprofitar per demanar que li passessin les preguntes següents. Prou sorpreses.

En acabar l’entrevista va dir per antena que ens convidaria a sopar a palau. No vaig creure en cap moment que ho fes, però m’equivocava. Després d’uns mesos vaig rebre una invitació, la mare em va comprar sabates noves i la tieta pantalons i…corbata. Al sopar hi erem els “entrevistadors” i el Director General de Joventut, el també jesuïta Enric Puig. El referèndum de l’OTAN era a prop i CiU havia donat llibertat de vot als seus seguidors. Molts de nosaltres volíem saber què votaria el president. Ens ho va dir, però ens va demanar que no diguéssim res si algun periodista ens ho preguntava. Crec que ni sota tortura hagués parlat, tan impressionat com estava per la situació, pel personatge, per l’home.

I, malgrat tot, no el vaig votar mai. Però tampoc he consentit mai que l’insultessin. La majoria dels seus crítics no han estat mai a la seva alçada intel·lectual i política. I ara estic trist. Trist perquè al president l’han votat el meu pare, la meva mare, la meva tieta… Trist perquè hi ha qui ho aprofita tot per fer mal al país. Trist perquè no és just que ens faci això, no ara. I també estic enfadat amb ell i el seu entorn. No digueu ara que ja ho sabíeu. Calleu, vergonya us hauria de fer si era així! I enfadat amb qui aprofita per fer llenya de l’arbre caigut. Molt enfadat…

Tanmateix, vull donar les gràcies al president Pujol. Com? S’ha tornat boig? Sí, potser sí, però li vull donar les gràcies per haver-ho dit, encara que tard i malament. Hi ha molts que encara ho han de fer i ja veurem si ho faran. Segur que no li ha estat fàcil.

I, a més, el llegat de Pujol no són només uns diners a Andorra. Ens agradi o no, és també el país que tenim ara. Un país que està il·lusionat, amb ganes d’anar endavant. Endavant nacionalment, però també políticament. Volem renovació i dignitat. I aquesta també és la seva herència. Un país orgullós d’haver estat. I un país que quan es mira al mirall encara està orgullós de ser.

Periodistes policies?

El tinent corresponsal Strunk no té una bona nit. Un porter ha avisat al Quart Poder de la presència d’un tafaner que fa fotografies a un edifici. Ara, el reporter es troba perseguint pels terrats de la ciutat a un sospitós. Sap el què, el qui, el quan, l’on i només li falta el perquè. Té, però, una sospita: podria estar perseguint a un paparazzi. És el 2076, un futur on tothom té una identitat secreta perquè la caiguda del núvol ha fet públiques totes les dades, tots els secrets. Els periodistes protegeixen les identitats dels ciutadans. La privacitat és el tresor més preuat.

Aquest és l’estimulant inici del còmic “The private eye” de Brian K. Vaughan, Marcos Martin i Muntsa Vicente, que es pot descarregar des de l’adreça panelsyndicate.com. Un projecte que es distribueix exclusivament  través d’internet per explicar, precisament, com seria un món sense la xarxa. Però el més interessant del plantejament d’aquests genials autors és, sens dubte, el nou valor que atribueixen a la informació i a la feina del periodista. Aquest ja no té com a funció fer pública la informació, sinó protegir-la del públic. 

Aquest diumenge passat, El Periódico publicava un excel·lent tema del dia sobre la privacitat i la vigilància digital a la que tots estem sotmesos. Les aplicacions de seguiment de l’ús que fem de les xarxes socials són cada vegada més sofisticades. Ja no som només una màquina, ja som un usuari i, aviat, una persona. El concepte de públic objectiu ja està superat per les noves possibilitats d’identificació de les preferències i comportaments dels ciutadans.

El periodisme no viu aïllat d’aquests canvis i l’anomenat “periodisme de dades” es presenta com una de les noves habilitats que hauran de dominar els periodistes. El professional de la informació haurà d’interpretar estadístiques, haurà d’”entrevistar” a bases de dades o perseguir el rastre de robots. La protecció de la intimitat i la privacitat serà clau per a la ciutadania, però també és el nou espai on el periodista haurà de trobar la notícia.

Si fem cas a l’aforisme, la realitat sempre supera la ficció. Si el valor de la informació està canviant , la funció dels professionals que hi treballen també ho farà. Periodistes policies? Potser no, però la protecció de la intimitat i el dret a la informació estaran cada vegada més en conflicte. A quin costat estarem els periodistes? I les empreses informatives? El camí ens porta a un futur on el millor per a la ciutadania és que del periodisme se’n deixi d’intentar fer un negoci.

Ciberassetjament i periodisme

Un dels fenòmens més interessants que es dóna a internet és l’ús de la xarxa per a la participació política de la ciutadania. Des de la creació d’USENET fins a les actuals xarxes socials, la nova àgora digital ha estat la metàfora ideal pels que creuen que el sistema representatiu està esgotat i que cal obrir noves formes de decisió i implicació política. Aquest tipus de participació, basada principalment en explotar el potencial de la xarxa com a canal de comunicació, té una derivada més agressiva coneguda com a hacktivisme, que implica diferents accions de caràcter legal o il·legal per a la lluita en favor d’una ideologia política determinada.

Des de les netstrikes fins els mail-bombings, el hacktivisme ha crescut gràcies a la cada vegada més extensa digitalització de les institucions a les societats occidentals avançades i de la protecció que ofereix l’anonimat. El We are Legion d’Anonymous, els electrohippies, les accions de la fictícia força aèria de l’exèrcit Zapatista i els seus avions de paper, la lluita del col·lectiu etoy contra eToys són alguns dels diversos exemples que des dels mitjans dels noranta proliferen a internet. Actualment, en tenim molts exemples en el camí que fa el nostre país cap a l’assoliment de l’estat propi.

Però darrerament no només les institucions són l’objectiu del hacktivisme. Les xarxes socials han fet possible que els ciutadans individuals puguin difondre les seves opinions personals a un col·lectiu més gran de gent, que sovint va més enllà del seu cercle d’amics. Evidentment, la llibertat d’expressió en surt beneficiada, però fa que els individus es vegin exposats, sense ser-ne gaire conscients, a l’escrutini de l’opinió pública.

I aquesta observació també pot passar a l’acció i convertir-se en ciberassetjament. Molts ciutadans han tingut que tancar els seus blocs o els seus comptes a Twitter i Facebook com a conseqüència de l’acció de flamers i de trolls, que no comparteixen les seves opinions. Insults, missatges massius d’atac personal coordinats des de diferents comptes, publicació d’informació privada o suplantació de la identitat de la persona assetjada són les eines de la intolerància 2.0, que s’amaga darrera la màscara dels seus avatars. Aquests nous hacktivistes són la Inquisició del segle XXI, els defensors del foc sagrat de no se sap quina veritat, que només entenen la llibertat d’expressió quan aquesta coincideix amb la seva visió del món.

Aquestes agressions no només afecten a la llibertat d’expressió, sinó que arriben a la llibertat d’informació. Els periodistes també són sotmesos a ciberassetjament per les seves opinions, pel seu punt de vista quan relaten una notícia o fins i tot per la manera com desenvolupen la seva pràctica professional. I sovint són altres periodistes els qui “trolejen” els seus companys. De la crítica i el debat es passa a la desqualificació professional en nom d’una manera “autèntica” de fer periodisme.

I és aleshores quan penso en algun dels meus mestres del periodisme, com en Llorenç Gomis. Me l’imagino observant els 140 caràcters dels missatges de Twitter amb aquell mig somriure sempre present a la cara. Me l’imagino recordant-me que cal observar i que cal interpretar de forma crítica. Però que, sobretot, cal respectar a les persones que hi ha darrera de la realitat que expliquem. És la nostra funció. És el nostre deure. We are journalists.