Recerca

Actualment, els meus interessos de recerca s’emmarquen dins de l’activitat del grup de recerca “A Life without Media” de la Facultat de Comunicació Blanquerna (Universitat Ramon Llull). El grup està format pels doctors Albert Sàez i Eva Comas, amb l’ajuda de la Lucia Serra i  el Joan Tomàs.

La crisi que afecta el sector dels mitjans de comunicació tradicionals es concreta en el descens de vendes de diaris, la baixada dels ingressos de publicitat per part de les ràdios, televisions i mitjans tradicionals, així com la disminució de la seva capacitat d’influència. Aquesta situació ha fet aflorar en el sector periodístic un discurs que augura la ràpida desaparició dels diaris en els pròxims anys i la transformació d’arrel dels mitjans audiovisuals.

La intenció del grup és portar a l’extrem aquest discurs apocalíptic per, a través d’una reducció al absurd, destriar quina és i ha estat la funció esencial dels media en la societat occidental. A partir de preguntar-nos sobre la possibilitat d’un món sense mitjans podem entendre el paper social que han dut a terme els mitjans de comunicació al llarg dels últims 200 anys.

En aquest marc de treball, la meva tesi doctoral se centrarà en analitzar la possible relació entre la desafecció política i el consum de mitjans de comunicació. L’aparició de les xarxes telemàtiques i la digitalització de la informació han provocat que una gran part del debat sociològic, filosòfic i estètic de finals del segle XX i principis del XXI hagi girat sobre l’anomenada Societat de la Informació. La combinació de la informàtica i la telemàtica, agrupades sota el nom de tecnologies de la informació i la comunicació (TIC), semblen haver obert noves possibilitats de comunicació i, per tant, de socialització.

Les dues  hipòtesis centrals de la majoria dels autors que han escrit sobre el tema són, d’una banda, que les tecnologies de la informació i la comunicació estan provocant un canvi social – més bo o més dolent, segons el grau d’apocalipsi o integració dels respectius autors -, que porta a  l’aparició d’una societat radicalment diferent a la societat moderna i, per un altre costat, que els canvis imposats per les TIC porten a la culminació del procés de modernitació iniciat a la Revolució Industrial. Les institucions de la modernitat s’estarien transformant com a conseqüència de les noves tecnologies per donar lloc a una nova societat o bé ens trobaríem a la fase final de la modernitat.

En la tesina prèvia a aquest futur de treball discutíem sobre la hipòtesi que les noves tecnologies de la informació i la comunicació no són només les causes o motors d’una possible nova societat, sinó que poden ser també el resultat d’una nova forma d’entendre la relació entre realitat i representació. La presència de les noves tecnologies de la informació en el “món de la vida” husserlià està provocant, indubtablement, canvis en la forma com ens comuniquem, treballem o vivim, però són també conseqüència de canvis més profunds en la relació entre les paraules i les coses, la representació i l’experiència, el sentit, els significants i els significats. A més, haurien donat lloc a una nova forma de socialització virtual on, mitjançant el discurs, es construeixen múltiples relats en un entorn multiforme, sense la interposició –com a mínim no de forma aparent– d’un narrador entre la història i el lector.

En la tesi doctoral volem avançar en l’anàlisi d’aquest procés. En el pas de la modernitat a la postmodernitat diversos autors detecten un declivi del paper central de les institucions de mediació en els processos de socialització, com la família i l’escola. Els mitjans de comunicació de masses s’han vist sovint com una de les institucions responsables d’aquest fenomen. De fet, els mitjans de comunicació de masses serien les institucions que prendrien el relleu a ambdues institucions esmentades. Tanmateix, en aquest treball proposarem la hipòtesi que també els mitjans de comunicació estan perdent el seu paper com a institucions de mediació. La postmodernitat s’ha tornat “hiperpostmoderna” i, com Saturn, es menja el seu fill.

Les noves formes de socialització virtual (mitjançant els mitjans i les aplicacions de comunicació 2.0.) són un suport ideal a un canvi d’estructura social que s’allunya de la presencialitat, però també de la mediació, posant en crisi el sentit de les institucions i sistemes representatius. L’experiència vicària institucionalitzada no es percep com a autèntica. La nova experiència és vicària, però relacional.

Les conseqüències d’aquest procés serien la deriva cap a una democràcia directa o cap a una egocràcia, on l’estat de dret es converteix en l’estat dels drets.

En la tesi doctoral s’analitzarà si la crisi dels mitjans de comunicació és un símptoma d’un canvi en el model d’estructura social, on ja no són necessaris com a espais de construcció de l’opinió pública. Per fer-ho, buscarem la correlació entre la desafecció cap als partits polítics com a institucions clau en la democràcia representativa i el consum de mitjans de comunicació, tradicionals i 2.0.