La llengua més sexy

De la meva etapa en el món de la consultoria tinc molt present el mestratge de dos dels meus caps en aquella època: en Xep Moyà i en Daniel Clivillé. D’en Xep – que ara està creant valor amb la gent de Delta Partners – tinc gravada la frase “show me the money” cada vegada que entrava al seu despatx amb una nova proposta per a algun client. D’en Daniel – emprenedor incansable i malalt d’amor pel seu país – en recordo la màxima “hem de fer més sexy aquesta proposta”. Diners i sensualitat, racionalitat i emocions. Dues cares de la mateixa  moneda, que ens recorden que el valor dels projectes depèn tant del retorn material que ens aporten com de la il·lusió que saben transmetre.

I aquest és el cas del català. De l’informe presentat el passat dijous per l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) i la Fundació Audiències de la Comunicació i la Cultura (Fundacc) se’n pot destacar la capacitat d’atracció de la llengua catalana. Malgrat que un 56% dels catalans té el castellà com a llengua inicial respecte un 35% que declara el català, la capacitat d’atracció del català és més gran que la del castellà.

A més, prop d’un 40% dels catalans fan un ús habitual del català respecte un 56% que utilitza habitualment el castellà. També trobem una evolució positiva en els territoris de parla catalana en la capacitat d’entendre, parlar i escriure el català. Dels nascuts a Catalunya, prop del 100% declararen que l’entenen i el parlen, mentre que a partir dels 35 anys hi ha una davallada d’aquells que declaren que l’escriuen. Aquí cal recordar, però, que és un estudi que es basa en la declaració i, per tant, en la autopercepció d’unes competències. Els resultats de competència escrita tant en català com en castellà segurament serien més semblants en base a un altre tipus d’estudi.

En aquestes dades s’ha de valorar principalment el canvi en l’estructura social de Catalunya. La forta onada de nouvinguts ha fet que el castellà com a llengua inicial hagi augmentat, però també s’observa un flux positiu de llengües estrangeres cap al castellà i després cap al català. D’altra banda, aquest 2010 el consum de mitjans de comunicació en català ha crescut en un 5,9% i el consum de mitjans en castellà un 0,9%. Aquestes dades ens mostren altra vegada la capacitat d’atracció del català i dels bons productes mediàtics i culturals.

Retorn econòmic i retorn emocional són indestriables. La capacitat del català per a il·lusionar es transforma posteriorment en valor econòmic en forma d’audiència i nous públics pels mitjans de comunicació i les indústries culturals. El creixement econòmic del país també dependrà de la capacitat de vertebrar un mercat a través de la llengua que li és pròpia. El català té el potencial per aconseguir-ho perquè, sense cap mena de dubte, és la llengua més sexy.

La festa de la música?

La música és una festa. És una festa de la cultura i, a més, és una festa alegre. I una mica d’alegria ens cal a la cultura i al país. Ens cal la poesia que la música ens aporta. Això pensava dilluns passat a la festa de lliurament dels premis Enderrock 2011 als millors treballs de 2010. I quins treballs! N’hi ha de lleugers, n’hi ha d’introspectius, n’hi ha de reivindicatius, n’hi ha d’alternatius , n’hi ha de pop, de rock, de folk i de jazz. N’hi ha de molt bons, n’hi ha de bons, n’hi ha de regulars, però costa molt trobar-ne de dolents. Això és un senyal d’un sector productiu madur, no només d’una cultura madura, on la cadena de valor funciona i proposa al mercat molta varietat i de la millor qualitat possible.

A més, la música és el consum cultural més estès entre tota la població. Un total de 5.706.000 persones (un 89% de la població de Catalunya de 14 anys i més) han escoltat algun tipus de música en els darrers tres mesos (1). És el consum cultural més igualitari: un 50% són homes i l’altre 50% són dones. Prop d’un 43% tenen entre 25 i 44 anys. El 46% són de classe mitjana i la seva distribució territorial es correspon a la distribució de la població a Catalunya. La freqüència d’escolta també és molt alta: un 51,6% de la població afirma que escolta música cada dia i només un 10% no ho fa mai.

La comarca on s’escolta més música és el Segrià amb un 94,2% de la població i la que menys és el Baix Empordà amb un 65,4% (on, en canvi, un 39,2% de la seva població ha anat a algun concert en els darrers 12 mesos, una de les dades comarcals més altes) .

Pel que fa al gènere, el pop-rock és el líder seguit de la música de cantautor, la música llatina, la clàssica, el flamenc, l’electrònica i el jazz. El canal de procedència de la música és majoritàriament la ràdio (un 50% de la població que ha escoltat música els darrers tres mesos ho ha fet a través de la ràdio), seguit d’internet amb un 18% , la botiga de música tradicional amb un 11% i la televisió amb un 6,5%.

El sector musical, a més, genera sinèrgies amb d’altres àmbits relacionats com els concerts, on prop d’un 30% de la població ha anat a algun concert en els últims dotze mesos. I també en el sector de les revistes. Les revistes de música en català suposen una audiència total de 35.000 lectors. Aquesta audiència és prop d’un 6% del total de l’audiència de les revistes en paper de l’Associació de Publicacions Periòdiques en Català (APPEC) i un 23% del total de l’audiència de revistes de música, tant en català com en castellà (2).

Però en quina llengua escoltem música? Un 9,7% d’aquells que escolten música ho fa en català, un 58,6% en castellà i un 35,9% en altres llengües. Com es pot explicar aquesta situació davant d’una creació, producció i edició excel·lent? Si en d’altres sectors la manca d’oferta és l’explicació més clara, en el cas de la música probablement la distribució en sigui la clau. La presència de la música en català a les ràdios i a les televisions és testimonial, amb algunes excepcions. La cadena de valor pateix per l’extrem més crític: el contacte final amb el públic.

La música és l’equivalent en els consums culturals a la televisió en els mitjans de comunicació. Arriba a tothom sense gaires distincions, sempre i quan tingui els mitjans adequats per fer-ho. Tenim els autors, els editors i tenim el públic. La música és una festa, però que en català no està  plena perquè el porter no ens deixa entrar a la sala. Obrim les portes  a tothom, abans que la gent marxi a casa.

(1) Dades de l’Anuari de la Música a Catalunya de 2010 del Baròmetre de la Comunicació i la Cultura.

(2) Dades de l’any natural 2010 del Baròmetre de la Comunicació i la Cultura.