Notorietat i lògica mediàtica

Algun directiu, jugadors i l’entrenador de l’Espanyol han expressat la seva disconformitat amb el tracte que ha rebut el  club per part dels mitjans de comunicació després de la recent derrota davant del Barça. No és la primera vegada que els responsables i seguidors de l’Espanyol expressen aquest malestar, però sí que ha estat una de les més contundents i exagerades dels darrers anys.

De forma recurrent, des de l’Espanyol s’ha valorat com a insuficient el temps que es dedica al club a la premsa esportiva, a les tertúlies radiofòniques o a la televisió. Els responsables del club obliden, però, que la notorietat mediàtica d’una entitat o esdeveniment depèn del grau d’influència social que s’hi atribueix des dels mitjans de comunicació.  Aquesta és la lògica mediàtica, que està associada tant a la funció dels mitjans de creació d’opinió pública com a la necessitat d’arribar a la major audiència possible per garantir-ne la seva rendibilitat econòmica.

Tanmateix, als mitjans de comunicació se’ls qüestiona sovint la seva capacitat per copsar acuradament aquest “grau d’influència”. És així en el cas del tractament informatiu del Barça i l’Espanyol? Segons les dades de la darrera onada del Baròmetre de la Comunicació i la Cultura, un 64% de la població de més de 14 anys de Catalunya s’identifica amb el FC Barcelona. I després? Doncs en segon lloc es troba el Real Madrid amb un 10% de la població i el tercer lloc l’ocupa l’Espanyol, amb un 2% de la població.

D’aquestes dades es confirma que, primer, els mitjans de comunicació estan tractant de forma raonable els dos clubs en relació directa al nombre dels seus seguidors. En segon lloc, que l’existència de programes monogràfics dedicats a l’Espanyol o la retransmissió en directe dels seus partits, tant en els mitjans públics com en els privats, demostra una sensibilitat periodística impecable com mereix un club català centenari.

Aquest tractament informatiu va més enllà dels beneficis directes que se’n poden derivar en forma d’audiència i fuig de l’estridència periodística. És una lògica mediàtica inclusiva i respectuosa, que només parla de l’excel·lència professional del periodisme esportiu a Catalunya.

Estridències digitals

I comencem aquest bloc, precisament, per no caure en la primera entrada…

S’ha comentat repetidament en molts articles periodístics i treballs de recerca. Les tecnologies de l’anomenada Web 2.0. estan canviant la manera de fer periodisme i, fins i tot, podem parlar de l’existència d’un nou periodisme comunitari, social, participatiu, ciutadà o cívic. En resum, un tipus de periodisme que permet que tothom amb uns mínims coneixements tècnics i unes infraestructures bàsiques pugui donar la seva opinió al món. La construcció de l’opinió publicada deixaria d’estar en mans d’uns pocs. Opinió pública i opinió publicada tendirien a ser indestriables.

Sense entrar en el debat sobre la pertinença de qualificar algunes d’aquestes manifestacions com a periodisme, la professió periodística està patint algunes transformacions. D’una banda, periodistes que fins ara mostraven reserves davant  Internet com a mitja de comunicació – potser en alguns casos com a marca de distinció social, sota l’aparença d’un cert neoludisme digital – estan adoptant alegrement aquestes noves tècniques per crear el seu bloc  al ciberespai.  En alguns casos per parlar de temes que són del seu interès, però que no formen part de l’agenda de la seva pràctica professional diària. En d’altres, per reforçar algunes de les idees que han treballat en els mitjans convencionals, però per desenvolupar-les més enllà de la seva línia editorial. Així, els blocs es converteixen en espais de llibertat personal pel professional de la comunicació.

D’altra banda, cada vegada hi ha més mitjans amb presència exclusiva a Internet que fan de l’opinió un dels eixos principals de la seva producció. Publicacions digitals, confidencials i d’altres espècies envaeixen i saturen d’opinions l’àgora digital. El resultat és que el periodista troba la seva opinió submergida en un allau de blocs. Paradoxalment, la seva veu es difumina, quasi desapareix, en un món que tècnicament fa més fàcil que pugui ser sentida.

I comencen les estridències. Insults, desqualificacions i llenguatge vulgar defineixen l’estètica del relat. Demagògia i egocentrisme són les bases de l’argumentació. El periodista crida, tot s’hi val per ser sentit. La provocació i la llibertat d’informació malenteses es converteixen en els escuts de l’estridència. El periodista sembla més preocupat per generar comentaris afegits a la seva publicació, que per donar claus als lectors per entendre i interpretar la realitat. I apareix la pregunta, per això tot aquest viatge? Si en el camí cap a una major llibertat i participació es perd l’estima a la responsabilitat, poc futur quedarà al periodisme.

Només crits. Estridències digitals per ser sentides, sense ser escoltades.