Ciberassetjament i periodisme

Un dels fenòmens més interessants que es dóna a internet és l’ús de la xarxa per a la participació política de la ciutadania. Des de la creació d’USENET fins a les actuals xarxes socials, la nova àgora digital ha estat la metàfora ideal pels que creuen que el sistema representatiu està esgotat i que cal obrir noves formes de decisió i implicació política. Aquest tipus de participació, basada principalment en explotar el potencial de la xarxa com a canal de comunicació, té una derivada més agressiva coneguda com a hacktivisme, que implica diferents accions de caràcter legal o il·legal per a la lluita en favor d’una ideologia política determinada.

Des de les netstrikes fins els mail-bombings, el hacktivisme ha crescut gràcies a la cada vegada més extensa digitalització de les institucions a les societats occidentals avançades i de la protecció que ofereix l’anonimat. El We are Legion d’Anonymous, els electrohippies, les accions de la fictícia força aèria de l’exèrcit Zapatista i els seus avions de paper, la lluita del col·lectiu etoy contra eToys són alguns dels diversos exemples que des dels mitjans dels noranta proliferen a internet. Actualment, en tenim molts exemples en el camí que fa el nostre país cap a l’assoliment de l’estat propi.

Però darrerament no només les institucions són l’objectiu del hacktivisme. Les xarxes socials han fet possible que els ciutadans individuals puguin difondre les seves opinions personals a un col·lectiu més gran de gent, que sovint va més enllà del seu cercle d’amics. Evidentment, la llibertat d’expressió en surt beneficiada, però fa que els individus es vegin exposats, sense ser-ne gaire conscients, a l’escrutini de l’opinió pública.

I aquesta observació també pot passar a l’acció i convertir-se en ciberassetjament. Molts ciutadans han tingut que tancar els seus blocs o els seus comptes a Twitter i Facebook com a conseqüència de l’acció de flamers i de trolls, que no comparteixen les seves opinions. Insults, missatges massius d’atac personal coordinats des de diferents comptes, publicació d’informació privada o suplantació de la identitat de la persona assetjada són les eines de la intolerància 2.0, que s’amaga darrera la màscara dels seus avatars. Aquests nous hacktivistes són la Inquisició del segle XXI, els defensors del foc sagrat de no se sap quina veritat, que només entenen la llibertat d’expressió quan aquesta coincideix amb la seva visió del món.

Aquestes agressions no només afecten a la llibertat d’expressió, sinó que arriben a la llibertat d’informació. Els periodistes també són sotmesos a ciberassetjament per les seves opinions, pel seu punt de vista quan relaten una notícia o fins i tot per la manera com desenvolupen la seva pràctica professional. I sovint són altres periodistes els qui “trolejen” els seus companys. De la crítica i el debat es passa a la desqualificació professional en nom d’una manera “autèntica” de fer periodisme.

I és aleshores quan penso en algun dels meus mestres del periodisme, com en Llorenç Gomis. Me l’imagino observant els 140 caràcters dels missatges de Twitter amb aquell mig somriure sempre present a la cara. Me l’imagino recordant-me que cal observar i que cal interpretar de forma crítica. Però que, sobretot, cal respectar a les persones que hi ha darrera de la realitat que expliquem. És la nostra funció. És el nostre deure. We are journalists.

One thought on “Ciberassetjament i periodisme

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s