No he votat mai a Jordi Pujol. Però em va convidar a sopar a palau una vegada. Jo tenia divuit anys, cabell llarg, mocador de hippie al coll, simpatitzant del Moviment de Defensa de la Terra… Nascut el maig del 68, aprofitava l’avinentesa per carregar contra aquells revolucionaris de saló, deia amb el cap ben alt i la veu ferma, que havien venut principis i país per quatre rals i una ampolla de xampany (encara no en dèiem cava i bevíem semi-sec). Un jesuïta, en Pepe Abizanda, em portava a xerrades per a pares com a exemple de…, bé, com a exemple.
En una d’aquestes xerrades al col·legi de Casp hi havia en Josep Cuní, que llavors encara dirigia El Matí de Catalunya Ràdio. Em va proposar participar a una entrevista conjunta que diferents joves faríem al president Pujol. En aquella entrevista vaig coincidir amb un joveníssim, com jo,Francesc-Marc Álvaro, amb qui després treballaria a la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna. País petit. Recordo que en Cuní va dir-me que la meva pregunta seria la primera: alguna cosa sobre si el català estaria ben representat en els futurs jocs olímpics de Barcelona. Crec recordar que era una pregunta incòmoda, no podia ser d’altra manera. El president va respondre, vàrem anar a publicitat i va aprofitar per demanar que li passessin les preguntes següents. Prou sorpreses.
En acabar l’entrevista va dir per antena que ens convidaria a sopar a palau. No vaig creure en cap moment que ho fes, però m’equivocava. Després d’uns mesos vaig rebre una invitació, la mare em va comprar sabates noves i la tieta pantalons i…corbata. Al sopar hi erem els “entrevistadors” i el Director General de Joventut, el també jesuïta Enric Puig. El referèndum de l’OTAN era a prop i CiU havia donat llibertat de vot als seus seguidors. Molts de nosaltres volíem saber què votaria el president. Ens ho va dir, però ens va demanar que no diguéssim res si algun periodista ens ho preguntava. Crec que ni sota tortura hagués parlat, tan impressionat com estava per la situació, pel personatge, per l’home.
I, malgrat tot, no el vaig votar mai. Però tampoc he consentit mai que l’insultessin. La majoria dels seus crítics no han estat mai a la seva alçada intel·lectual i política. I ara estic trist. Trist perquè al president l’han votat el meu pare, la meva mare, la meva tieta… Trist perquè hi ha qui ho aprofita tot per fer mal al país. Trist perquè no és just que ens faci això, no ara. I també estic enfadat amb ell i el seu entorn. No digueu ara que ja ho sabíeu. Calleu, vergonya us hauria de fer si era així! I enfadat amb qui aprofita per fer llenya de l’arbre caigut. Molt enfadat…
Tanmateix, vull donar les gràcies al president Pujol. Com? S’ha tornat boig? Sí, potser sí, però li vull donar les gràcies per haver-ho dit, encara que tard i malament. Hi ha molts que encara ho han de fer i ja veurem si ho faran. Segur que no li ha estat fàcil.
I, a més, el llegat de Pujol no són només uns diners a Andorra. Ens agradi o no, és també el país que tenim ara. Un país que està il·lusionat, amb ganes d’anar endavant. Endavant nacionalment, però també políticament. Volem renovació i dignitat. I aquesta també és la seva herència. Un país orgullós d’haver estat. I un país que quan es mira al mirall encara està orgullós de ser.
Audiències i ciutadania 