Ja fa unes quantes setmanes que dic, a tothom que té prou paciència per escoltar, que el meu pronòstic pel 27S és que estem molt a prop d’una majoria absoluta de Junts pel Sí en escons i una majoria absoluta en vots amb la suma de la CUP. A més, una alta participació serà molt positiva, tant per legitimar els resultats com per afavorir l’independentisme, en contra del que diuen des de C’s. Perquè tinc clar que no hi ha tants indecisos com ens diuen i que aquests es corresponen a aquells que ara no volen expressar la seva opinió a una enquesta.
Però un detall important: aquests darrers no són la ‘majoria silenciosa’ de la que parlen PP, Ciutadans i, fins i tot, alguns de CSQP. Els ‘silenciosos’ són, principalment, independentistes. Per què? Perquè a Catalunya, en contra del que diu l’unionisme, allò que ha fet vergonya, allò que no hem volgut dir mai per por a ofendre, per por a perdre algun amic, per l’ara famós ‘seny’, perquè som educats, per por a perdre un negoci (la pela, és la pela) és que volíem marxar d’Espanya… Pel mateix motiu que la majoria de nosaltres canviem del català al castellà quan algún se’ns adreça en aquesta llengua: som gent oberta i que ens considerem ciutadans del món a través de la nostra identitat, com es pot veure en tots els moviments de solidaritat internacional que han estat iniciats i promoguts des del nostre país. En resum, si algú ha format part de l’anomenada espiral del silenci ha estat l’independentisme. Però ara ja no hi por. Hem descobert que, educadament i amb respecte, podem dir que volem marxar.
També crec que el moviment independentista té més present la justícia social i la lluita contra el capitalisme extrem del que diuen les esquerres unionistes. Els darrers comunicats del poder econòmic així ho demostren. Des de la meva socialdemocràcia poc arrauxada no hi ha cap programa que proposi millors alternatives factibles en aquest sentit que l’independentisme.
Aquesta setmana sonaran els canons mediàtics i judicials, segur, com ja ha passat altres vegades. Però aquesta vegada no patiu, la majoria de catalans, fins i tot els unionistes, ja no els escoltem. Davant de la mentida, recomano un somriure. I amb el somriure, cap a la revolta cívica i democràtica del 27S.
Tothom qui em conneix sap que professionalment treballo en dos projectes amb vincles molt forts amb Espanya. I segurament m’agradarà seguir-ho fent encara que siguem independents. Això costa d’entendre allà i, a vegades, també aquí. Però estic fermament convençut que les bones relacions econòmiques i polítiques amb Espanya són fonamentals per a l’existència d’una Catalunya independent, i a l’inrevés.
I si el 27S no l’encerto? I si guanya l’unionisme? Doncs res, a respectar el resultat com sempre hem fet al nostre país i a seguir treballant perque la propera generació pugui fer el canvi. Tanmateix, només desitjo que si l’encerto, la resta de ciutadans del meu país i d’Espanya accepti amb el mateix sentit democràtic la veu del poble. Perquè d’això estem parlant: de la voluntat de ser d’un poble que hauria dit prou.
Audiències i ciutadania 